Possibilitat d'equiparar la situació de “suspensió de contracte” amb la de “cessament definitiu”.

La cuestión planteada versa sobre la posibilidad de equiparar la situación de “suspensión de contrato” con la de “cese definitivo” a efectos del abono de los gastos de viaje de retorno a España, y, en su caso, los de reincorporación al puesto.

Així, en primer lloc, cal analitzar el marc jurídic d'aplicació. D'acord amb la Disposició Final Quarta, del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic:

“3. Fins que es dictin les Lleis de Funció Pública i les normes reglamentàries de desenvolupament es mantindran en vigor en cada Administració Pública les normes vigents sobre ordenació, planificació i gestió de recursos humans en tant no s'oposin al que s'estableix en aquest Estatut”.

D'acord amb l'exposat, quant a l'abonament de les despeses de viatge segueix en vigor el Reial decret 462/2002, de 24 de maig, sobre indemnitzacions per raó del servei.

La qüestió plantejada es refereix als trasllats a l'estranger i compensacions per despeses de viatge, que és objecte de regulació en l'article 24 del d'aquest Reial decret, que assenyala:

“1. El personal que sigui destinat d'Espanya a algun lloc de l'Administració espanyola a l'estranger o, una vegada destinat des d'Espanya, canviï de país o de població dins del mateix país, per raó de nou destinació, o torni a Espanya per la mateixa causa, o per cessament definitiu o jubilació tindrà dret a l'abonament de les seves despeses de viatge; i en els casos en què la destinació es prevegi per un període superior a divuit mesos, tindrà dret a més a l'abonament de les despeses de viatge dels membres de la seva família que efectivament es traslladin i al transport de mobiliari i estris. No obstant això, el Sotssecretari del Departament o l'autoritat superior de l'Organisme o Entitat corresponent podrà exceptuar d'aquesta exigència de temps mínim quan existeixin causes excepcionals que així el justifiquin.

2. En els supòsits contemplats en l'apartat anterior, el personal percebrà a més, per si i per cadascun dels familiars amb dret a passatge que li acompanyin, si escau, durant els dies que duri el viatge de trasllat, per mitjans terrestres, marítims o aeris i seguint ruta directa, les despeses per manutenció que correspondrien al país de destinació, sempre que la manutenció no estigués inclosa en el preu del bitllet o passatge. A aquest efecte, per al personal que realitza el trasllat des de l'estranger per cessament definitiu o jubilació s'entendrà que Espanya és el país de destinació i s'aplicaran les dietes corresponents a territori nacional”.

Tenint en compte l'anterior, la qüestió plantejada se centra en la possibilitat d'equiparar la situació de “suspensió de contracte” amb la de “cessament definitiu” a l'efecte de l'article 24 del Reial decret 462/2002. La resposta ha de ser negativa, ja que totes dues situacions no són assimilables.

Amb caràcter previ, cap señar que l'article 24 no recull específicament la situació de suspensió de contracte com a supòsit que doni lloc a l'abonament de despeses. Així, aquest precepte recull l'esment a diversos i concrets supòsits que atorguen a un treballador destinat en l'exterior la possibilitat que se li abonin les despeses de viatge. En concret, es fa esment al canvi de país o de població dins del mateix país, l'assignació de nou destinació, la jubilació o del cessament definitiu. Dit d'una altra manera, no es fa referència expressa a la possibilitat que la “suspensió del contracte” doni lloc a l'abonament de les despeses de viatge.

Por lo tanto, cabría preguntarse si se puede equiparar la suspensión del contrato al cese definitivo. La respuesta debe ser negativa ya que ambas situaciones no son asimilables.

D'una banda, el cessament definitiu del contracte implica la terminació de la relació jurídica entre el treballador i l'organització contractant, no obstant això, la suspensió, segons les paraules de l'article 45.2 de l'Estatut dels Treballadors només “exonera de les obligacions recíproques de treballar i remunerar el treball”, mentre que no obstant això perviuen determinats drets i obligacions. En el cas present es podrien citar la reserva de lloc i el còmput del termini a l'efecte d'antiguitat, a les quals es fa al·lusió en l'article 11.1 de l'Acord de la Taula General de Negociació de l'Administració General de l'Estat sobre condicions de treball per al personal laboral que presta serveis en l'exterior al servei de l'Administració General de l'Estat i els seus Organismes Autònoms.

De l'anterior es dedueix que la situació de suspensió no és assimilable a la de cessament definitiu del contracte. Per tant, no seria aquesta una raó vàlida per a l'abonament de les despeses de viatge en aplicació de l'article 24 del Reial decret 462/2002.

Finalment, cal analitzar si existeix una altra fórmula que permeti l'abonament de les despeses de viatge en situació de suspensió del contracte.

D'una banda, es pot considerar la possibilitat que aquest trasllat es pugui englobar dins de la categoria de “nova destinació”, esmentada en l'article 24.

S'ha de recordar que en cas d'assignació de nou destino la pròpia Administració espanyola es fa càrrec de les despeses de desplaçament en el cas que una persona destinada en un determinat lloc sigui traslladada en el marc de la seva relació amb l'Administració General de l'Estat.

Quant a qui correspondria assumir la despesa en el cas de canvi de destinació, d'acord amb l'esmentat Reial decret 462/2002 i l'Ordre de 8 de novembre de 1994 sobre justificació i bestretes de les indemnitzacions per raó del servei (article 3.5.d)), tal responsabilitat correspondria al Ministeri, organisme o entitat a què pertanyi el lloc de treball de nou destinació.

D'altra banda, no es contempla la possibilitat d'abonament de les despeses de viatge en cas de suspensió del contracte entre els supòsits previstos en l'article 26 de l'esmentat Reial decret 462/2002, que fa referència a una pluralitat de casos en els quals es preveu la possibilitat de l'abonament de despeses de viatge a favor del treballador o els seus familiars quan concorrin determinades circumstàncies

De la mateixa manera, i conforme a l'exposat, tampoc competeix a l'Administració General de l'Estat fer-se càrrec de les despeses de reincorporació una vegada finalitzada la suspensió del contracte.

Si serà, en canvi, obligació de l'Administració fer-se càrrec de les despeses del retorn a Espanya una vegada es produeixi el cessament definitiu del contracte.

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'aquest centre directiu, les respostes a consultes que emet aquesta direcció general posseeixen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es refereixin. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es correspongui amb el parer contingut en aquestes.

Las respuestas a consultas contenidas en este boletín atienden a las cuestiones planteadas a la luz de la normativa vigente en el momento de su emisión, de manera que dichas respuestas pueden verse afectadas por modificaciones legislativas posteriores o resoluciones judiciales.