Possibilitat d'equiparar la situació de “suspensió de contracte” amb la de “cessament definitiu”.

La qüestió plantejada versa sobre la possibilitat d'equiparar la situació de “suspensió de contracte” amb la de “cessament definitiu” a l'efecte de l'abonament de les despeses de viatge de retorn a Espanya, i, en el seu cas, els de reincorporació al lloc.

Així, en primer lloc, cal analitzar el marc jurídic d'aplicació. D'acord amb la Disposició Final Quarta, del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic:

“3. Fins que es dicten les Lleis de Funció Pública i les normes reglamentàries de desenvolupament es mantindran en vigor en cada Administració Pública les normes vigents sobre ordenació, planificació i gestió de recursos humans en tant no s'oposen al que s'estableix en este Estatut”.

D'acord amb l'exposat, quant a l'abonament de les despeses de viatge segueix en vigor el Reial decret 462/2002, de 24 de maig, sobre indemnitzacions per raó del servei.

La qüestió plantejada es refereix als trasllats a l'estranger i compensacions per despeses de viatge, que és objecte de regulació en l'article 24 del d'aquest Reial decret, que assenyala:

“1. El personal que siga destinat d'Espanya a algun lloc de l'Administració espanyola a l'estranger o, una vegada destinat des d'Espanya, canvie de país o de població dins del mateix país, per raó de nou destinació, o torne a Espanya per la mateixa causa, o per cessament definitiu o jubilació tindrà dret a l'abonament de les seues despeses de viatge; i en els casos en què la destinació es preveja per un període superior a díhuit mesos, tindrà dret a més a l'abonament de les despeses de viatge dels membres de la seua família que efectivament es traslladen i al transport de mobiliari i estris. No obstant això, el Sotssecretari del Departament o l'autoritat superior de l'Organisme o Entitat corresponent podrà exceptuar d'esta exigència de temps mínim quan existisquen causes excepcionals que així el justifiquen.

2. En els supòsits contemplats en l'apartat anterior, el personal percebrà a més, per si i per cadascun dels familiars amb dret a passatge que li acompanyen, si escau, durant els dies que dure el viatge de trasllat, per mitjans terrestres, marítims o aeris i seguint ruta directa, les despeses per manutenció que correspondrien al país de destinació, sempre que la manutenció no estiguera inclosa en el preu del bitllet o passatge. A aquest efecte, per al personal que realitza el trasllat des de l'estranger per cessament definitiu o jubilació s'entendrà que Espanya és el país de destinació i s'aplicaran les dietes corresponents a territori nacional”.

Tenint en compte l'anterior, la qüestió plantejada se centra en la possibilitat d'equiparar la situació de “suspensió de contracte” amb la de “cessament definitiu” a l'efecte de l'article 24 del Reial decret 462/2002. La resposta ha de ser negativa, ja que totes dues situacions no són assimilables.

Amb caràcter previ, cap señar que l'article 24 no recull específicament la situació de suspensió de contracte com a supòsit que done lloc a l'abonament de despeses. Així, aquest precepte recull l'esment a diversos i concrets supòsits que atorguen a un treballador destinat en l'exterior la possibilitat que se li abonen les despeses de viatge. En concret, es fa esment al canvi de país o de població dins del mateix país, l'assignació de nou destinació, la jubilació o del cessament definitiu. Dit d'una altra manera, no es fa referència expressa a la possibilitat que la “suspensió del contracte” done lloc a l'abonament de les despeses de viatge.

Per tant, caldria preguntar-se si es pot equiparar la suspensió del contracte al cessament definitiu. La resposta ha de ser negativa ja que totes dues situacions no són assimilables.

D'una banda, el cessament definitiu del contracte implica la terminació de la relació jurídica entre el treballador i l'organització contractant, no obstant això, la suspensió, segons les paraules de l'article 45.2 de l'Estatut dels Treballadors només “exonera de les obligacions recíproques de treballar i remunerar el treball”, mentre que no obstant això perviuen determinats drets i obligacions. En el cas present es podrien citar la reserva de lloc i el còmput del termini a l'efecte d'antiguitat, a les quals es fa al·lusió en l'article 11.1 de l'Acord de la Taula General de Negociació de l'Administració General de l'Estat sobre condicions de treball per al personal laboral que presta serveis en l'exterior al servei de l'Administració General de l'Estat i els seus Organismes Autònoms.

De l'anterior es deduïx que la situació de suspensió no és assimilable a la de cessament definitiu del contracte. Per tant, no seria esta una raó vàlida per a l'abonament de les despeses de viatge en aplicació de l'article 24 del Reial decret 462/2002.

Finalment, cal analitzar si existeix una altra fórmula que permeta l'abonament de les despeses de viatge en situació de suspensió del contracte.

D'una banda, es pot considerar la possibilitat que este trasllat es puga englobar dins de la categoria de “nova destinació”, esmentada en l'article 24.

S'ha de recordar que en cas d'assignació de nou destine la pròpia Administració espanyola es fa càrrec de les despeses de desplaçament en el cas que una persona destinada en un determinat lloc siga traslladada en el marc de la seua relació amb l'Administració General de l'Estat.

Quant a qui correspondria assumir la despesa en el cas de canvi de destinació, d'acord amb l'esmentat Reial decret 462/2002 i l'Ordre de 8 de novembre de 1994 sobre justificació i bestretes de les indemnitzacions per raó del servei (article 3.5.d)), tal responsabilitat correspondria al Ministeri, organisme o entitat a què pertanga el lloc de treball de nou destinació.

D'altra banda, no es contempla la possibilitat d'abonament de les despeses de viatge en cas de suspensió del contracte entre els supòsits previstos en l'article 26 de l'esmentat Reial decret 462/2002, que fa referència a una pluralitat de casos en els quals es preveu la possibilitat de l'abonament de despeses de viatge a favor del treballador o els seus familiars quan concórreguen determinades circumstàncies

De la mateixa manera, i conforme a l'exposat, tampoc competeix a l'Administració General de l'Estat fer-se càrrec de les despeses de reincorporació una vegada finalitzada la suspensió del contracte.

Si serà, en canvi, obligació de l'Administració fer-se càrrec de les despeses del retorn a Espanya una vegada es produïsca el cessament definitiu del contracte.

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'este centre directiu, les respostes a consultes que emet esta direcció general posseïxen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es referisquen. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es corresponga amb el parer contingut en aquestes.

Les respostes a consultes contingudes en este butlletí atenen de les qüestions plantejades a la llum de la normativa vigent en el moment de la seua emissió, de manera que aquestes respostes poden veure's afectades per modificacions legislatives posteriors o resolucions judicials.