Consideració d'assistència a unes noces com a permís per deure relacionat conciliació vida familiar i laboral.

La qüestió plantejada versa sobre el permís per temps indispensable per al compliment d'un deure relacionat amb la conciliació de la vida familiar i laboral, en concret, si l'assistència com a testimoni d'unes noces pot ser considerat un deure de conciliació.

Així, en primer lloc, cal analitzar el marc jurídic d'aplicació. L'article 48.j) del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic estableix que els funcionaris públics tindran dret a un permís:

“Per temps indispensable per al compliment d'un deure inexcusable de caràcter públic o personal i per deures relacionats amb la conciliació de la vida familiar i laboral.”

Per a delimitar aquesta figura, cal tenir en compte que el “deure inexcusable” es configura com un concepte jurídic indeterminat que s'ha vingut definint, tal com contempla el Manual de Procediments de Gestió de Recursos Humans, publicat per Resolució de 14 de desembre de 1992 de la Secretaria d'Estat per a l'Administració Pública, com aquella obligació que incumbeix d'una persona l'incompliment de la qual li genera una responsabilitat d'índole civil, penal o administrativa; i s'estén igualment a aquells deures relacionats amb la conciliació de la vida familiar i laboral.

Sobre la base de l'anterior, els criteris mantinguts per la Direcció General de la Funció Pública sobre el permís per al compliment pels funcionaris d'un deure inexcusable de caràcter públic o personal poden sistematitzar-se en els següents:

a) Ha de tractar-se d'un deure inexcusable, com a "obligació que incumbeix d'una persona l'incompliment de la qual li genera una responsabilitat d'índole civil, penal o administrativa”. En aquest concepte poden considerar-se inclosos els deures de caràcter cívic com la participació de processos electorals i l'exercici del dret al sufragi.

b) Fos dels supòsits que consisteixen en un deure inexcusable, la concessió del permís té caràcter potestatiu, per la qual cosa l'Administració haurà de ponderar les circumstàncies del cas concret, interpretant el 48.j) del TREBEP, de forma summament restrictiva, sent l'òrgan competent per a la seva concessió qui ha d'apreciar les circumstàncies concurrents en cada cas.

c) El permís ha de ser concedit pel temps indispensable per al compliment del deure inexcusable i no pot ser-ho amb caràcter general.

d) Quant al caràcter públic o personal del deure a complir, s'ha determinat que l'assumpció voluntària d'activitats privades, no han de prevaler sobre les obligacions de caràcter estatutari que obliguen al funcionari a la prestació del servei.

e) En tot cas, el permís per deure inexcusable i per deures relacionats amb la conciliació es caracteritza per dues notes bàsiques: el seu caràcter residual i la seva durada, que serà del temps indispensable per al compliment del deure. Per tot això, ha de circumscriure's a situacions puntuals i imprevisibles, que no es prolonguin en el temps, i excepcionals, que no siguin reiterades.

A l'hora de concedir aquest permís per un deure relacionat amb la conciliació de la vida familiar i laboral caldrà tenir en compte, per tant, els criteris anteriorment assenyalats, així com la normativa aplicable en cada cas en concret.

La doctrina civilística considera que, en el dret de família, moltes de les facultats, potestats o drets que s'institueixen a favor de determinats integrants de la unitat familiar, presenten la naturalesa mixta de dret-deure.

Entre els preceptes del Codi Civil que regulen les relacions familiars de la conjunta consideració dels articles 142 i 143 del Codi Civil es dedueix que “estan obligats recíprocament a donar-se aliment, entès com tot el que és indispensable per al manteniment, habitació, vestit i assistència mèdica, els cònjuges, els ascendents i descendents”.

Tenint en compte l'anterior, en el cas concret plantejat, l'assistència com a testimoni a les noces d'un fill, no sembla que concorrin els pressupostos abans esmentats assenyalats per aquest centre directiu en relació amb la interpretació sobre el contingut del deure a l'efecte d'aquest precepte ni es deriva de la regulació civil el seu component d'obligació en el marc de les relacions familiars.

D'altra banda, hem de recordar la possibilitat de fer ús d'altres permisos previstos normativament, com el gaudi de fins a sis dies de permís per assumptes propis al llarg de cada any; l'aplicació d'algun període de les seves vacances anuals que pot gaudir en períodes mínims de cinc dies hàbils consecutius, o bé, per llicències per a assumptes propis sense retribució, la durada acumulada de la qual no podrà excedir de tres mesos cada dos anys (article 73 de la Llei articulada de funcionaris civils de l'Estat de 1964).

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'aquest centre directiu, les respostes a consultes que emet aquesta direcció general posseeixen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es refereixin. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es correspongui amb el parer contingut en aquestes.

Les respostes a consultes contingudes en aquest butlletí atenen de les qüestions plantejades a la llum de la normativa vigent en el moment de la seva emissió, de manera que aquestes respostes poden veure's afectades per modificacions legislatives posteriors o resolucions judicials.