Última actualització: setembre 2025
Consideració d'assistència a unes noces com a permís per deure relacionat conciliació vida familiar i laboral.
L'assistència a unes noces no pot ser considerat un deure relacionat amb la conciliació de la vida familiar i laboral perquè no pareix que concórreguen els pressupostos en relació amb la interpretació sobre el contingut del deure inexcusable a l'efecte d'este precepte ni es deriva de la regulació civil el seu component d'obligació en el marc de les relacions familiars.
La qüestió plantejada versa sobre el permís per temps indispensable per al compliment d'un deure relacionat amb la conciliació de la vida familiar i laboral, en concret, si l'assistència com a testimoni d'unes noces pot ser considerat un deure de conciliació.
Així, en primer lloc, cal analitzar el marc jurídic d'aplicació. L'article 48.j) del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic establix que els funcionaris públics tindran dret a un permís:
“Per temps indispensable per al compliment d'un deure inexcusable de caràcter públic o personal i per deures relacionats amb la conciliació de la vida familiar i laboral.”
Per a delimitar esta figura, cal tindre en compte que el “deure inexcusable” es configura com un concepte jurídic indeterminat que s'ha vingut definint, tal com contempla el Manual de Procediments de Gestió de Recursos Humans, publicat per Resolució de 14 de desembre de 1992 de la Secretaria d'Estat per a l'Administració Pública, com aquella obligació que incumbeix d'una persona l'incompliment de la qual li genera una responsabilitat d'índole civil, penal o administrativa; i s'estén igualment a aquells deures relacionats amb la conciliació de la vida familiar i laboral.
Sobre la base de l'anterior, els criteris mantinguts per la Direcció General de la Funció Pública sobre el permís per al compliment pels funcionaris d'un deure inexcusable de caràcter públic o personal poden sistematitzar-se en els següents:
a) Ha de tractar-se d'un deure inexcusable, com a "obligació que incumbeix d'una persona l'incompliment de la qual li genera una responsabilitat d'índole civil, penal o administrativa”. En este concepte poden considerar-se inclosos els deures de caràcter cívic com la participació de processos electorals i l'exercici del dret al sufragi.
b) Fóra dels supòsits que consisteixen en un deure inexcusable, la concessió del permís té caràcter potestatiu, per la qual cosa l'Administració haurà de ponderar les circumstàncies del cas concret, interpretant el 48.j) del TREBEP, de forma summament restrictiva, sent l'òrgan competent per a la seua concessió qui ha d'apreciar les circumstàncies concurrents en cada cas.
c) El permís ha de ser concedit pel temps indispensable per al compliment del deure inexcusable i no pot ser-ho amb caràcter general.
d) Quant al caràcter públic o personal del deure a complir, s'ha determinat que l'assumpció voluntària d'activitats privades, no han de prevaldre sobre les obligacions de caràcter estatutari que obliguen al funcionari a la prestació del servei.
e) En tot cas, el permís per deure inexcusable i per deures relacionats amb la conciliació es caracteritza per dues notes bàsiques: el seu caràcter residual i la seua duració, que serà del temps indispensable per al compliment del deure. Per tot això, ha de circumscriure's a situacions puntuals i imprevisibles, que no es prolonguen en el temps, i excepcionals, que no siguen reiterades.
A l'hora de concedir este permís per un deure relacionat amb la conciliació de la vida familiar i laboral caldrà tindre en compte, per tant, els criteris anteriorment assenyalats, així com la normativa aplicable en cada cas en concret.
La doctrina civilística considera que, en el dret de família, moltes de les facultats, potestats o drets que s'instituïxen a favor de determinats integrants de la unitat familiar, presenten la naturalesa mixta de dret-deure.
Entre els preceptes del Codi Civil que regulen les relacions familiars de la conjunta consideració dels articles 142 i 143 del Codi Civil es deduïx que “estan obligats recíprocament a donar-se aliment, entés com tot el que és indispensable per al manteniment, habitació, vestit i assistència mèdica, els cònjuges, els ascendents i descendents”.
Tenint en compte l'anterior, en el cas concret plantejat, l'assistència com a testimoni a les noces d'un fill, no pareix que concórreguen els pressupostos abans esmentats assenyalats per este centre directiu en relació amb la interpretació sobre el contingut del deure a l'efecte d'este precepte ni es deriva de la regulació civil el seu component d'obligació en el marc de les relacions familiars.
D'altra banda, hem de recordar la possibilitat de fer ús d'altres permisos previstos normativament, com el gaudi de fins a sis dies de permís per assumptes propis al llarg de cada any; l'aplicació d'algun període de les seues vacances anuals que pot gaudir en períodes mínims de cinc dies hàbils consecutius, o bé, per llicències per a assumptes propis sense retribució, la duració acumulada de la qual no podrà excedir de tres mesos cada dos anys (article 73 de la Llei articulada de funcionaris civils de l'Estat de 1964).
Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'este centre directiu, les respostes a consultes que emet esta direcció general posseïxen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es referisquen. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es corresponga amb el parer contingut en aquestes.
Les respostes a consultes contingudes en este butlletí atenen de les qüestions plantejades a la llum de la normativa vigent en el moment de la seua emissió, de manera que aquestes respostes poden veure's afectades per modificacions legislatives posteriors o resolucions judicials.