Possibilitat de percebre triennis en el cas d'empleats que presten serveis com a personal eventual, i que tindrien reportats des que vénen ocupant aquests llocs de treball com a personal eventual. Especial esment a les Sentències del Tribunal Suprem de data 21 de gener de 2016 i del Tribunal Superior de Justícia de Madrid d'11 de desembre de 2020 sobre aquesta matèria.

La consulta versa sobre la possibilitat de percebre triennis en el cas d'empleats que presten serveis com a personal eventual, i que tindrien reportats des que vénen ocupant aquests llocs de treball com a personal eventual.

En primer lugar, es necesario puntualizar que no se indica si el personal eventual referido tiene la condición de funcionario de carrera o no, así como, en caso de que así lo fuera, en qué situación administrativa se encuentran.

En primer lugar, procede examinar el régimen jurídico del personal eventual, a tenor de la definición que realiza el artículo 12 del texto refundido de la Ley del Estatuto Básico del Empleado Público (TRLEBEP), aprobado mediante Real Decreto Legislativo 5/2015, de 30 de octubre, según el cual, “es personal eventual el que, en virtud de nombramiento y con carácter no permanente, sólo realiza funciones expresamente calificadas como de confianza o asesoramiento especial, siendo retribuido con cargo a los créditos presupuestarios consignados para este fin”. Asimismo, “al personal eventual le será aplicable, en lo que sea adecuado a la naturaleza de su condición, el régimen general de los funcionarios de carrera”.

En relació amb les retribucions del personal eventual, l'article 23 de la Llei 31/2022, de 23 de desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2023, disposa el següent:

“Quatre. El personal eventual percebrà les retribucions per sou i pagues extraordinàries corresponents al grup o subgrup de classificació al qual el Ministeri d'Hisenda i Funció Pública assimili les seves funcions i les retribucions complementàries que corresponguin al lloc de treball, reservat a personal eventual, que exerceixi, sent aplicable a aquest col·lectiu el que es disposa en el paràgraf B) de l'apartat un d'aquest article.

Els funcionaris de carrera que, en situació d'actiu o de serveis especials, ocupin llocs de treball reservats a personal eventual percebran les retribucions bàsiques corresponents al seu grup o subgrup de classificació, inclosos triennis, en el seu cas, i les retribucions complementàries que corresponguin al lloc de treball que exerceixin”.

D'aquesta manera, ha vingut a establir-se un sistema retributiu específic per al personal eventual, que, si bé es basa en el model previst per al personal funcionari, introdueix una sèrie d'especificacions per a adaptar-lo a la concreta naturalesa d'aquest personal. Així, de la lectura del citat precepte s'infereix que el legislador ha contemplat expressament que el personal eventual percebi les retribucions complementàries que corresponguin al lloc de treball, determinant que per les funcions exercides en llocs pertanyents a la categoria de personal eventual únicament correspon l'abonament de triennis als funcionaris de carrera.

En segon lloc, en atenció a la qüestió que es planteja en la consulta procedeix analitzar, en primer terme, el contingut de les Sentències referides en l'apartat de Consulta.

D'una banda, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid d'11 de desembre de 2020 en la qual s'indica s'ha reconegut el dret del personal eventual a percebre els triennis.

En relació amb les Sentències dels TSJ, no podem concloure que les mateixes no siguin correctes des del punt de vista jurídic però un pronunciament aïllat no crea doctrina que, conforme a l'article 1.6 del Codi Civil serà la que “de manera reiterada, estableixi el Tribunal Suprem en interpretar i aplicar la Llei, el costum i els principis generals del dret”.

Por otro lado, el contenido de la sentencia de la Sala Tercera del Tribunal Supremo de 21 de enero de 2016, (Rec. 526/2012), en consonancia con lo dispuesto por el Tribunal de Justicia de la Unión Europea (TJUE), en relación con su petición de decisión prejudicial, tramitada como asunto C-177/14, mediante sentencia de 9 de julio de 2015, en la que se resuelve lo siguiente:

“1) El concepte de treballador amb contracte de durada determinada en el sentit de la clàusula 3, apartat 1, de l'Acord marc sobre el treball de durada determinada, celebrat el 18 de març de 1999 que figura en l'annex de la Directiva 1999/70/CE (EDL 1999/66412) del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l'Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada, ha d'interpretar-se en el sentit que s'aplica a un treballador com la demandant en el litigi principal.

2) La clàusula 4, apartat 1, de l'Acord marc sobre el treball de durada determinada ha d'interpretar-se en el sentit que s'oposa a una norma nacional, com la controvertida en el litigi principal, que exclou, sense cap justificació per raons objectives, al personal eventual del dret a percebre els triennis concedits, en particular, als funcionaris de carrera, quan, en relació amb la percepció d'aquest complement salarial, totes dues categories de treballadors es troben en situacions comparables, la qual cosa correspon verificar al tribunal remitent”.

Si bé tal pronunciament constitueix una declaració judicial en el marc procedimental de la qüestió prejudicial promoguda pel Tribunal Suprem, els efectes del qual només vinculen amb autoritat de cosa jutjada al jutge que va plantejar la mateixa i a les parts del concret litigi; ha de tenir-se en compte, igualment, la transcendència que posseeix la jurisprudència comunitària per als diferents Estats membres, fins i tot la generada en la resolució de qüestions prejudicials, que podria arribar a provocar, en la pràctica, que els Estats membres reexaminin la seva normativa interna vigent a fi de comprovar si la mateixa s'ajusta o no a tal decisió.

En aquest sentit, convé examinar un dels extrems essencials de la Sentència del TJUE objecte d'anàlisi, en la qual es manifesta el següent:

“(…) ja que es dedueix de la jurisprudència del Tribunal de Justícia relativa a triennis, com els controvertits en el litigi principal, que aquests són condicions de treball, en el sentit de la clàusula 4, apartat 1, de l'Acord marc, els treballadors amb contracte de durada determinada no poden, sense que existeixi cap justificació objectiva, ser tractats de manera menys favorable que els treballadors fixos que es troben en una situació comparable (…).

(…) Per a apreciar si determinats treballadors exerceixen un treball idèntic o similar, en el sentit de l'Acord marc…, ha de tenir-se en compte un conjunt de factors, com la naturalesa del treball, les condicions de formació i les condicions laborals.

(…) En el cas d'actuacions, el Govern espanyol observa que el personal eventual és una categoria professional diferent de la resta de categories d'empleats públics establertes en el Dret espanyol, respecte tant de les seves relacions de servei, les seves comeses o les funcions que exerceixen, com dels criteris de selecció o el seu règim retributiu (…)”.

A la luz de lo expuesto, han de confrontarse los fragmentos reproducidos con la esencial naturaleza de confianza que corresponde al personal eventual en la Administración española, una naturaleza radicalmente diversa de la del resto de empleados públicos, ya sean funcionarios o personal laboral.

Así, conforme determina el mencionado artículo 12 del TRLEBEP, “el personal eventual es el que, en virtud de nombramiento y con carácter no permanente, sólo realiza funciones expresamente calificadas como de confianza o asesoramiento especial (…). El nombramiento y cese serán libres. El cese tendrá lugar, en todo caso, cuando se produzca el de la autoridad a la que se preste la función de confianza o asesoramiento. La condición de personal eventual no podrá constituir mérito para el acceso a la Función Pública o para la promoción interna (…)”.

Aquest personal realitza, per tant, funcions d'assessorament de “caràcter polític”, com tradicionalment s'ha denominat, i la seva selecció respon a criteris d'amplíssima discrecionalitat; no regint per a la mateixa els principis de mèrit i capacitat, a diferència del que succeeix amb la resta d'empleats públics. Per tant, el personal eventual, relacionat amb l'especial confiança que l'alt càrrec que els nomena diposita en ell, adquireix uns caràcters soci-professionals precisos i específics en el nostre ordenament jurídic nacional i que justificarien per al legislador un tracte, així mateix, nítidament diferenciat.

En aquesta línia, la pròpia jurisprudència del Tribunal Suprem manté que els llocs reservats al personal eventual són excepcionals i se circumscriuen a “funcions de confiança o assessorament especial que legalment delimiten aquesta específica classe de personal públic”. En conseqüència, considera que han de quedar vedats a aquest personal les comeses professionals de col·laboració que es projectin en les funcions normals de l'Administració, bé en les externes de prestació de serveis, bé en les internes de pura organització administrativa. Per totes elles, serveixi la Sentència de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem de 25 d'abril de 2008 (Rec. Cassació núm. 3010/2005), en la qual s'aborda amb detall la figura dels eventuals, en la qual es deixa clara la seva excepcionalitat i es recorda la seva total exclusió de les actuacions professionals pròpies dels funcionaris, “que per la directa connexió que tenen amb els principis constitucionals d'objectivitat i eficàcia administrativa, han de ser assignades al personal públic seleccionat sota els principis d'igualtat, mèrit i capacitat”.

Qüestió diferent és la concernent a la situació en la qual pogués concórrer un abús de dret o frau de llei en la utilització d'aquesta categoria, en supòsits en els quals de l'anàlisi de les funcions i tasques del personal eventual es desprengués que no existeix cap diferència respecte dels llocs de funcionaris de carrera o del personal laboral.

En aquest sentit, la pròpia sentència del TJUE recull que:

“En tot cas, incumbeix del tribunal remitent pronunciar-se sobre si, per la qual cosa es refereix a la percepció dels triennis controvertits en el litigi principal, els funcionaris de carrera i el personal eventual, respecte al qual s'al·lega una diferència de tracte relativa a les condicions de treball, es troben en una situació comparable (…).

Si aquest tribunal aprecia que les comeses professionals de la demandant en el litigi principal en la seva condició de personal eventual en el Consell d'Estat no són idèntics o anàlegs als d'un funcionari de carrera en aquest òrgan o en altres òrgans on va prestar serveis en el passat en l'esmentada condició, d'això es deduiria que la demandant en el litigi principal no es troba en una situació comparable a la d'un funcionari de carrera”.

Per part seva, la sentència del Tribunal Suprem de 21 de gener de 2016, en coincidència amb la declaració del TJUE, sosté que el personal eventual que contempla el nostre ordenament jurídic s'enquadra dins del concepte de treballador de durada determinada que conté la normativa europea relativa a l'Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada, i per tant, li és aplicable igualment el principi de no discriminació proclamat en la Clàusula 4 d'aquest Acord marc annex a la Directiva 1999/1970, en el concret cas dels singulars serveis exercits per la demandant com a personal eventual.

No obstante, lo anterior y a la luz de la consulta planteada, cabe advertir que los efectos que despliega la sentencia que nos ocupa, se circunscriben a un supuesto específico, en el que se pone de manifiesto unas determinadas particularidades que diferencian el puesto de trabajo del personal eventual en cuestión.

En aquest aspecte, convé ressaltar el que es disposa en el fonament jurídic novè de la sentència del Tribunal Suprem, en el qual s'assenyala que: “(…) la decisió que s'adopta en aquesta sentència està referida als concrets llocs exercits per la recurrent com a personal eventual i, per tant, no significa que qualsevol lloc exercit per personal eventual es troba necessàriament en una situació comparable a la dels funcionaris de carrera. Perquè caldrà estar-se a les singularitats de cada cas i, especialment, a l'específica comesa professional del lloc de què es tracti”.

De este modo, según recoge el fundamento jurídico décimo de la misma, el reconocimiento del derecho al trienio se produce en la esfera jurídica de la trabajadora, con el alcance concreto que se establece en el fallo, teniendo en consideración las circunstancias específicas del supuesto analizado y en los términos que resultan de lo razonado en la propia sentencia.

Assegut l'anterior cal concloure que, a criteri d'aquesta unitat i conformement a la normativa vigent, es considera que no procediria el reconeixement i consegüent abonament de triennis al personal eventual que no ostentés, així mateix, la condició de funcionari de carrera.

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'aquest centre directiu, les respostes a consultes que emet aquesta direcció general posseeixen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es refereixin. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es correspongui amb el parer contingut en aquestes.

Las respuestas a consultas contenidas en este boletín atienden a las cuestiones planteadas a la luz de la normativa vigente en el momento de su emisión, de manera que dichas respuestas pueden verse afectadas por modificaciones legislativas posteriores o resoluciones judiciales.