Possibilitat de percebre triennis en el cas d'empleats que presten serveis com a personal eventual, i que tindrien reportats des que vénen ocupant aquests llocs de treball com a personal eventual. Especial esment a les Sentències del Tribunal Suprem de data 21 de gener de 2016 i del Tribunal Superior de Justícia de Madrid d'11 de desembre de 2020 sobre esta matèria.

La consulta versa sobre la possibilitat de percebre triennis en el cas d'empleats que presten serveis com a personal eventual, i que tindrien reportats des que vénen ocupant aquests llocs de treball com a personal eventual.

En primer lloc, és necessari puntualitzar que no s'indica si el personal eventual referit té la condició de funcionari de carrera o no, així com, en cas que així el fóra, en quina situació administrativa es troben.

En primer lloc, procedeix examinar el règim jurídic del personal eventual, a tenor de la definició que realitza l'article 12 del text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic (TRLEBEP), aprovat mitjançant Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, segons el qual, “és personal eventual el que, en virtut de nomenament i amb caràcter no permanent, només realitza funcions expressament qualificades com de confiança o assessorament especial, sent retribuït amb càrrec als crèdits pressupostaris consignats per a esta fi”. Així mateix, “al personal eventual li serà aplicable, en el que siga adequat a la naturalesa de la seua condició, el règim general dels funcionaris de carrera”.

En relació amb les retribucions del personal eventual, l'article 23 de la Llei 31/2022, de 23 de desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2023, disposa el següent:

“Quatre. El personal eventual percebrà les retribucions per sou i pagues extraordinàries corresponents al grup o subgrup de classificació al qual el Ministeri d'Hisenda i Funció Pública assimile les seues funcions i les retribucions complementàries que corresponguen al lloc de treball, reservat a personal eventual, que exercisca, sent aplicable a este col·lectiu el que es disposa en el paràgraf B) de l'apartat un d'este article.

Els funcionaris de carrera que, en situació d'actiu o de serveis especials, ocupen llocs de treball reservats a personal eventual percebran les retribucions bàsiques corresponents al seu grup o subgrup de classificació, inclosos triennis, en el seu cas, i les retribucions complementàries que corresponguen al lloc de treball que exercisquen”.

D'aquesta manera, ha vingut a establir-se un sistema retributiu específic per al personal eventual, que, si bé es basa en el model previst per al personal funcionari, introduïx una sèrie d'especificacions per a adaptar-lo a la concreta naturalesa d'este personal. Així, de la lectura del citat precepte s'infereix que el legislador ha contemplat expressament que el personal eventual perceba les retribucions complementàries que corresponguen al lloc de treball, determinant que per les funcions exercides en llocs pertanyents a la categoria de personal eventual únicament correspon l'abonament de triennis als funcionaris de carrera.

En segon lloc, en atenció a la qüestió que es planteja en la consulta procedeix analitzar, en primer terme, el contingut de les Sentències referides en l'apartat de Consulta.

D'una banda, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid d'11 de desembre de 2020 en la qual s'indica s'ha reconegut el dret del personal eventual a percebre els triennis.

En relació amb les Sentències dels TSJ, no podem concloure que les mateixes no siguen correctes des del punt de vista jurídic però un pronunciament aïllat no crea doctrina que, conforme a l'article 1.6 del Codi Civil serà la que “de manera reiterada, establisca el Tribunal Suprem en interpretar i aplicar la Llei, el costum i els principis generals del dret”.

D'altra banda, el contingut de la sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 21 de gener de 2016, (Rec. 526/2012), d'acord amb el que es disposa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en relació amb la seua petició de decisió prejudicial, tramitada com a assumpte C-177/14, mitjançant sentència de 9 de juliol de 2015, en la qual es resol el següent:

“1) El concepte de treballador amb contracte de duració determinada en el sentit de la clàusula 3, apartat 1, de l'Acord marc sobre el treball de duració determinada, celebrat el 18 de març de 1999 que figura en l'annex de la Directiva 1999/70/CE (EDL 1999/66412) del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l'Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de duració determinada, ha d'interpretar-se en el sentit que s'aplica a un treballador com la demandant en el litigi principal.

2) La clàusula 4, apartat 1, de l'Acord marc sobre el treball de duració determinada ha d'interpretar-se en el sentit que s'oposa a una norma nacional, com la controvertida en el litigi principal, que exclou, sense cap justificació per raons objectives, al personal eventual del dret a percebre els triennis concedits, en particular, als funcionaris de carrera, quan, en relació amb la percepció d'aquest complement salarial, totes dues categories de treballadors es troben en situacions comparables, la qual cosa correspon verificar al tribunal remitent”.

Si bé tal pronunciament constituïx una declaració judicial en el marc procedimental de la qüestió prejudicial promoguda pel Tribunal Suprem, els efectes del qual només vinculen amb autoritat de cosa jutjada al jutge que va plantejar la mateixa i a les parts del concret litigi; ha de tindre's en compte, igualment, la transcendència que posseïx la jurisprudència comunitària per als diferents Estats membres, fins i tot la generada en la resolució de qüestions prejudicials, que podria arribar a provocar, en la pràctica, que els Estats membres reexaminen la seua normativa interna vigent a fi de comprovar si la mateixa s'ajusta o no a tal decisió.

En este sentit, convé examinar un dels extrems essencials de la Sentència del TJUE objecte d'anàlisi, en la qual es manifesta el següent:

“(…) ja que es deduïx de la jurisprudència del Tribunal de Justícia relativa a triennis, com els controvertits en el litigi principal, que aquests són condicions de treball, en el sentit de la clàusula 4, apartat 1, de l'Acord marc, els treballadors amb contracte de duració determinada no poden, sense que existisca cap justificació objectiva, ser tractats de manera menys favorable que els treballadors fixos que es troben en una situació comparable (…).

(…) Per a apreciar si determinats treballadors exerceixen un treball idèntic o similar, en el sentit de l'Acord marc…, ha de tindre's en compte un conjunt de factors, com la naturalesa del treball, les condicions de formació i les condicions laborals.

(…) En el cas d'actuacions, el Govern espanyol observa que el personal eventual és una categoria professional diferent de la resta de categories d'empleats públics establides en el Dret espanyol, respecte tant de les seues relacions de servei, les seues comeses o les funcions que exerceixen, com dels criteris de selecció o el seu règim retributiu (…)”.

A la llum de l'exposat, han de confrontar-se els fragments reproduïts amb l'essencial naturalesa de confiança que correspon al personal eventual en l'Administració espanyola, una naturalesa radicalment diversa de la de la resta d'empleats públics, ja siguen funcionaris o personal laboral.

Així, conforme determina l'esmentat article 12 del TRLEBEP, “el personal eventual és el que, en virtut de nomenament i amb caràcter no permanent, només realitza funcions expressament qualificades com de confiança o assessorament especial (…). El nomenament i cessament seran lliures. El cessament tindrà lloc, en tot cas, quan es produïsca el de l'autoritat a la qual es preste la funció de confiança o assessorament. La condició de personal eventual no podrà constituir mèrit per a l'accés a la Funció Pública o per a la promoció interna (…)”.

Este personal realitza, per tant, funcions d'assessorament de “caràcter polític”, com tradicionalment s'ha denominat, i la seua selecció respon a criteris d'amplíssima discrecionalitat; no regint per a la mateixa els principis de mèrit i capacitat, a diferència del que succeïx amb la resta d'empleats públics. Per tant, el personal eventual, relacionat amb l'especial confiança que l'alt càrrec que els nomena deposita en ell, adquireix uns caràcters soci-professionals precisos i específics en el nostre ordenament jurídic nacional i que justificarien per al legislador un tracte, així mateix, nítidament diferenciat.

En esta línia, la pròpia jurisprudència del Tribunal Suprem manté que els llocs reservats al personal eventual són excepcionals i se circumscriuen a “funcions de confiança o assessorament especial que legalment delimiten esta específica classe de personal públic”. En conseqüència, considera que han de quedar vedats a este personal les comeses professionals de col·laboració que es projecten en les funcions normals de l'Administració, bé en les externes de prestació de serveis, bé en les internes de pura organització administrativa. Per totes elles, servisca la Sentència de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem de 25 d'abril de 2008 (Rec. Cassació núm. 3010/2005), en la qual s'aborda amb detall la figura dels eventuals, en la qual es deixa clara la seua excepcionalitat i es recorda la seua total exclusió de les actuacions professionals pròpies dels funcionaris, “que per la directa connexió que tenen amb els principis constitucionals d'objectivitat i eficàcia administrativa, han de ser assignades al personal públic seleccionat sota els principis d'igualtat, mèrit i capacitat”.

Qüestió diferent és la concernent a la situació en la qual poguera concórrer un abús de dret o frau de llei en la utilització d'esta categoria, en supòsits en els quals de l'anàlisi de les funcions i tasques del personal eventual es desprenguera que no existeix cap diferència respecte dels llocs de funcionaris de carrera o del personal laboral.

En este sentit, la pròpia sentència del TJUE recull que:

“En tot cas, incumbeix del tribunal remitent pronunciar-se sobre si, per la qual cosa es refereix a la percepció dels triennis controvertits en el litigi principal, els funcionaris de carrera i el personal eventual, respecte al qual s'al·lega una diferència de tracte relativa a les condicions de treball, es troben en una situació comparable (…).

Si aquest tribunal aprecia que les comeses professionals de la demandant en el litigi principal en la seua condició de personal eventual en el Consell d'Estat no són idèntics o anàlegs als d'un funcionari de carrera en aquest òrgan o en altres òrgans on va prestar serveis en el passat en l'esmentada condició, d'això es deduiria que la demandant en el litigi principal no es troba en una situació comparable a la d'un funcionari de carrera”.

Per part seua, la sentència del Tribunal Suprem de 21 de gener de 2016, en coincidència amb la declaració del TJUE, sosté que el personal eventual que contempla el nostre ordenament jurídic s'enquadra dins del concepte de treballador de duració determinada que conté la normativa europea relativa a l'Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de duració determinada, i per tant, li és aplicable igualment el principi de no discriminació proclamat en la Clàusula 4 d'eixe Acord marc annex a la Directiva 1999/1970, en el concret cas dels singulars serveis exercits per la demandant com a personal eventual.

No obstant això, l'anterior i a la llum de la consulta plantejada, cal advertir que els efectes que desplega la sentència que ens ocupa, se circumscriuen a un supòsit específic, en el qual es posa de manifest unes determinades particularitats que diferencien el lloc de treball del personal eventual en qüestió.

En este aspecte, convé ressaltar el que es disposa en el fonament jurídic nové de la sentència del Tribunal Suprem, en el qual s'assenyala que: “(…) la decisió que s'adopta en esta sentència està referida als concrets llocs exercits per la recurrent com a personal eventual i, per tant, no significa que qualsevol lloc exercit per personal eventual es troba necessàriament en una situació comparable a la dels funcionaris de carrera. Perquè caldrà estar-se a les singularitats de cada cas i, especialment, a l'específica comesa professional del lloc de què es tracte”.

D'aquesta manera, segons recull el fonament jurídic desé d'aquesta, el reconeixement del dret al trienni es produïx en l'esfera jurídica de la treballadora, amb l'abast concret que s'establix en la fallada, tenint en consideració les circumstàncies específiques del supòsit analitzat i en els termes que resulten del raonat en la pròpia sentència.

Assegut l'anterior cal concloure que, a criteri d'esta unitat i conformement a la normativa vigent, es considera que no procediria el reconeixement i consegüent abonament de triennis al personal eventual que no ostentara, així mateix, la condició de funcionari de carrera.

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'este centre directiu, les respostes a consultes que emet esta direcció general posseïxen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es referisquen. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es corresponga amb el parer contingut en aquestes.

Les respostes a consultes contingudes en este butlletí atenen de les qüestions plantejades a la llum de la normativa vigent en el moment de la seua emissió, de manera que aquestes respostes poden veure's afectades per modificacions legislatives posteriors o resolucions judicials.