Situació en la qual correspon quedar a un empleat públic condemnat a pena de presó.

La qüestió plantejada versa sobre la situació administrativa en la qual correspon quedar a un funcionari de carrera condemnat a pena de presó.

Així l'article 90.2 de la Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic (d'ara endavant, TREBEP) estableix que:

“La suspensió ferma s'imposarà en virtut de sentència dictada en causa criminal o en virtut de sanció disciplinària. La suspensió ferma per sanció disciplinària no podrà excedir de sis anys”.

Atesa de la finalitat del precepte i a la seva literalitat, ja que s'està regulant una situació administrativa, s'haurà d'interpretar en el sentit que, quan concorri alguna de les dues circumstàncies assenyalades pel precepte, és a dir, recaigui “sentència dictada en causa criminal” o “sanció disciplinària “, que comportin la suspensió de funcions, procedirà declarar al funcionari en aquesta situació.

En aquest sentit, en el cas que la sentència no condemna a una suspensió de funcions sinó a una pena principal, consistent en un pena presó, i a una pena accessòria d'inhabilitació especial per a l'acompliment d'ocupació o càrrec públic, no és menys cert que el compliment de la pena principal –sempre que la inhabilitació especial no afectés de la condició de funcionari, com veurem amb posterioritat- comporta la impossibilitat de complir amb les obligacions que corresponen al condemnat en la seva condició de funcionari, la qual cosa no sols elimina l'element de la voluntarietat, com abans s'assenyalava, que eliminaria la possibilitat de determinar la passada a l'excedència voluntària per interès particular, sinó que també implica la “interrupció forçosa”, en virtut de la llei –en aquest cas, aplicada a través d'una sentència judicial penal- de la prestació del servei com a funcionari.

Així les coses, s'entén que la referència que realitza l'article 90.2 del TREBEP a la “sentència dictada en causa criminal” no sols ha de circumscriure's als supòsits que s'hagués condemnat com a penal principal o accessòria –art. 56.1.1r- a la pena de suspensió de funcions, sinó que també s'entén extensible aquesta situació als supòsits en els quals per mor d'una sentència judicial dictada en l'ordre penal el funcionari es vegi impossibilitat per a continuar exercint les seves funcions, és a dir, aquelles sentències que condemnin a penes privatives de llibertat i comportin l'ingrés a la presó; interpretació que, d'altra banda, no seria extensible, en cap cas, a altres sentències penals en les quals la pena no impedís poder continuar amb la prestació del servei públic.

Aquest argument es troba confirmat pel que es disposa pel Tribunal Suprem en la seva Sentència de 2 de febrer de 1984, en el sentit que “per a les relacions d'especial subjecció, doncs, en el present cas, no concorre sanció penal i expedient disciplinari, sinó sanció penal i situació administrativa de suspensió de funcions, que no té caràcter sancionador, i la gènesi del qual està precisament en la tramitació del mateix procediment judicial, la qual cosa desaconsella el manteniment d'una duplicitat d'efectes materialment desfavorables a l'afectat com derivats d'un origen comú, havent-se de destacar addicionalment, que encara en el supòsit de concurrència de sancions penals i administratives, determinada doctrina ve mantenint que la potestat punitiva de l'Estat ha d'exercir-se per una única autoritat, que no és una altra que l'autoritat penal, sense possible desdoblament, considerant al principi , que proscriu la doble sanció, com a principi inserit en l'àmbit de l'art. 25.1 de la Constitució Espanyola, i, per tant, com a dret fonamental. Per això entenc que procedeix estimar el present recurs contenciós administratiu, perquè de no ser així això equivaldria a convertir la suspensió de funcions en una autèntica sanció, actuant a més com una sanció autònoma separada dels efectes de la sentència […]”.

En suport dels arguments exposats, cal afegir que l'article 98.3 del TREBEP, preveu que quan “La suspensió provisional podrà acordar-se també durant la tramitació d'un procediment judicial, i es mantindrà pel temps al fet que s'estengui la presó provisional o altres mesures decretades pel jutge que determinin la impossibilitat d'exercir el lloc de treball”, la qual cosa vindria a confirmar, en bona lògica que, quan la sentència penal condemni a un pena privativa de llibertat que impliqui l'ingrés a la presó, sempre que no condemni també a inhabilitació en la condició de funcionari, es canviï de la situació administrativa de suspensió provisional a la de suspensió ferma.

Finalment, cal destacar que tant la situació administrativa de suspensió ferma com la d'excedència voluntària per interès particular, posseeixen uns efectes materials pràcticament idèntics, és a dir, el temps que romangui el funcionari en qualsevol d'aquestes dues situacions és un temps “en blanc”, és a dir, no genera cap dret, ni econòmic ni administratiu; si bé, com s'ha assenyalat, es considera més adequada en aquest cas, acordar la situació administrativa de suspensió ferma, sempre, com també s'ha destacat, que es confirmi que la inhabilitació especial que com a pena accessòria estableix la sentència penal, no afecti de la condició de funcionari de carrera.

Ara bé, com ja s'advertia, l'assenyalat amb anterioritat només resultarà d'aplicació si no s'estableix en la sentència pena accessòria d'inhabilitació en la condició de funcionari de carrera.

Referent a això, l'article 66 del TREBEP assenyala que serà causa de pèrdua de la condició de funcionari de carrera:

“La pena principal o accessòria d'inhabilitació absoluta quan hagués adquirit fermesa la sentència que la imposi produeix la pèrdua de la condició de funcionari respecte a totes les ocupacions o càrrecs que tingués.

La pena principal o accessòria d'inhabilitació especial quan hagués adquirit fermesa la sentència que la imposi produeix la pèrdua de la condició de funcionari respecte d'aquelles ocupacions o càrrecs especificats en la sentència.”

Així mateix, l'article 63, lletra e), d'aquesta mateixa norma, disposa que és causa de la pèrdua de la condició de funcionari de carrera, “la pena principal o accessòria d'inhabilitació absoluta o especial per a càrrec públic que tingués caràcter ferm”.

És a dir, en cas d'inhabilitació absoluta, es determinarà la pèrdua de la condició de funcionari de carrera, mentre que en cas de pena accessòria d'inhabilitació especial, només es produirà la pèrdua de la condició de funcionari si així s'especifica en la sentència.

Per això, s'entén que és determinant que es pugui conèixer l'abast de la fallada en aquest extrem, per la qual cosa, en el cas que de la Sentència no es pugui inferir sense cap dubte l'ocupació o càrrec públic inclosos sota aquesta inhabilitació especial, es considera necessari que s'insti, a través de la corresponent representació processal, a l'òrgan judicial sentenciador o, en el seu cas, a l'encarregat de l'execució de la sentència, perquè determini les ocupacions o càrrecs públics sobre els quals recauria aquesta inhabilitació especial.

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'aquest centre directiu, les respostes a consultes que emet aquesta direcció general posseeixen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es refereixin. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es correspongui amb el parer contingut en aquestes.

Les respostes a consultes contingudes en aquest butlletí atenen de les qüestions plantejades a la llum de la normativa vigent en el moment de la seva emissió, de manera que aquestes respostes poden veure's afectades per modificacions legislatives posteriors o resolucions judicials.