Procedència de concedir la llicència per assumptes propis a funcionaris interins

La qüestió plantejada versa sobre la procedència de concedir la llicència per assumptes propis a funcionaris interins.

Per a això procedeix analitzar el que es preveu en el text articulat de la Llei de Funcionaris Civils de l'Estat, aprovat per Decret 315/1964, de 7 de febrer (d'ara en avant, LFCE), el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic, aprovat per Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, (d'ara en avant, TRLEBEP) i la Directiva 1999/70/CE del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l'Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de duració determinada

Així, la llicència per assumptes propis es troba regulada en l'article 73 del LFCE, en els següents termes: “podran concedir-se llicències per assumptes propis. Aquestes llicències es concediran sense cap retribució, i la seua duració acumulada no podrà excedir de tres mesos en dos anys.”

Este precepte encara continua vigent d'acord amb el que es disposa en la Disposició derogatòria i en la Disposició final quarta del TRLEBEP.

Per part seua, l'article 10.5 del TRLEBEP establix que “Al personal funcionari interí li serà aplicable el règim general del personal funcionari de carrera quan siga adequat a la naturalesa de la seua condició temporal i al caràcter extraordinari i urgent del seu nomenament, excepte aquells drets inherents a la condició de funcionari de carrera”. Per tant, es considera que l'aplicació del règim general dels funcionaris de carrera al personal funcionari interí, com és el cas dels permisos, ha de posar-se en relació amb la naturalesa de la condició d'estos, per a poder així, si escau, realitzar l'aplicació d'aquest. I això sense vulnerar el principi de no discriminació establit per la Directiva esmentada, que assenyala que: “Pel que fa a les condicions de treball, no podrà tractar-se als treballadors amb un contracte de duració determinada d'una manera menys favorable que als treballadors fixos comparables pel mer fet de tindre un contracte de duració determinada, llevat que es justifique un tracte diferent per raons objectives”.

A aquest efecte, la naturalesa de la condició dels funcionaris interins es deduïx del que es disposa en l'article 10.1 i 3 del TRLEBEP, el tenor literal del qual és el següent:

“1. Són funcionaris interins els que, per raons expressament justificades de necessitat i urgència, són nomenats com a tals amb caràcter temporal per a l'acompliment de funcions pròpies de funcionaris de carrera, quan es done alguna de les següents circumstàncies: a) L'existència de places vacants, quan no siga possible la seua cobertura per funcionaris de carrera, per un màxim de tres anys, (…). b) La substitució transitòria dels titulars, durant el temps estrictament necessari. c) L'execució de programes de caràcter temporal, que no podran tindre una duració superior a tres anys, ampliable fins a dotze mesos més per les lleis de Funció Pública que es dicten en desenvolupament d'este Estatut. d) L'excés o acumulació de tasques per termini màxim de nou mesos, dins d'un període de díhuit mesos. […]

3. En tot cas, l'Administració formalitzarà d'ofici la finalització de la relació d'interinitat per qualsevol de les següents causes, a més de per les previstes en l'article 63, sense dret a cap compensació. (…) d) Per la finalització de la causa que va donar lloc al seu nomenament”.

D'acord amb el citat precepte, el nomenament dels funcionaris interins es justifica per la necessitat i la urgència en el desenvolupament d'unes funcions en l'àmbit de les Administracions Públiques, que, per les causes taxades en aquest article, no poden ser desenvolupades per funcionaris de carrera.

Aquestes causes d'urgència i necessitat que justifiquen el nomenament d'un funcionari interí poden justificar, en funció del tipus d'interinitat i les circumstàncies concurrents, l'exclusió de la llicència sense sou als funcionaris interins, ja que la seua concessió podria ser contrària a les raons de necessitat i urgència que van justificar el seu nomenament, puix que podrien desnaturalitzar la finalitat i per tant, raó de ser de la pròpia figura. És a dir, no es tractaria d'una discriminació prohibida, respecte del personal funcionari de carrera, per la Directiva esmentada, ja que concorreria una circumstància objectiva que el justificaria.

Així mateix, ha de recordar-se que la concessió de la citada llicència als funcionaris de carrera és potestativa, ja que aquesta queda subjecta en tot cas a l'interés públic i les necessitats del servei. Així, com assenyala l'art. 74 LFCE, “El període en què es gaudisquen les vacances i la concessió de llicències per raons d'estudis i assumptes propis, quan siga procedent, se subordinarà a les necessitats del servei”.

En este sentit, les raons d'urgència i necessitat, que justifiquen el nomenament i permanència dels funcionaris interins en el desenvolupament de funcions públiques pròpies de funcionaris de carrera, podrien ser causa suficient per a justificar la denegació de la citada llicència per raó de l'interés públic objecte de protecció i les necessitats del servei.

Així doncs, per a la concessió o denegació de la llicència, en el seu cas, hauran de tindre's en compte factors com ara la duració de la llicència sol·licitada, la duració del nomenament del funcionari i el perjudici que la concessió de la llicència podria causar al normal funcionament dels serveis públics.

Tot això amb independència que, en el cas que la citada llicència fóra concedida, i d'acord amb l'article 74 de la LFCE, el període de gaudi d'esta podrà ser modulat per l'òrgan competent amb la finalitat de garantir la correcta prestació del servei, amb respecte als límits temporals assenyalats en l'article 73 de la LFCE.

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'este centre directiu, les respostes a consultes que emet esta direcció general posseïxen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es referisquen. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es corresponga amb el parer contingut en aquestes.

Les respostes a consultes contingudes en este butlletí atenen de les qüestions plantejades a la llum de la normativa vigent en el moment de la seua emissió, de manera que aquestes respostes poden veure's afectades per modificacions legislatives posteriors o resolucions judicials.