Qüestions relatives a la concessió de la llicència per assumptes propis.

La qüestió plantejada es refereix a la llicència per assumptes propis regulada en l'article 73 de la Llei de Funcionaris Civils de l'Estat de 1964. En concret, es planteja si és necessari haver prestat un temps de serveis mínims per a gaudir de la mateixa i si esta llicència pot comprendre períodes inferiors a set dies.

En primer lloc, cal analitzar el marc jurídic d'aplicació. La llicència per assumptes propis ve regulada en l'article 73 de la Llei de Funcionaris Civils de l'Estat de 1964, precepte encara vigent a tenor del que es disposa en la Disposició Final 4a de la Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic, que establix:

“Fins que es dicten les lleis de Funció Pública i les normes reglamentàries de desenvolupament es mantindran en vigor en cada Administració Pública les normes vigents sobre ordenació, planificació i gestió de recursos humans en tant no s'oposen al que s'estableix en este Estatut.”

Així, i quant a la llicència a la qual féiem referència, l'article 73 de la Llei de Funcionaris Civils de l'Estat de 1964 assenyala que:

“Podran concedir-se llicències per assumptes propis. Aquestes llicències es concediran sense cap retribució, i la seua duració acumulada no podrà excedir de tres mesos en dos anys”.

D'aquesta manera, aquest article establix expressament la duració màxima de la llicència (3 mesos) en un període concret (dos anys). No obstant això, res especifica respecte a la concurrència d'un període de carència o prestació de serveis per part del personal funcionari com a requisit per a la concessió de la llicència.

Davant l'absència de concreció en la regulació, i d'acord amb un exercici d'interpretació tant sistemàtic com teleològic de la norma, resulta difícil interpretar del tenor literal del precepte la voluntat d'establir un requisit temporal de dos anys de prestació de serveis en l'Administració General de l'Estat des de la presa de possessió com a funcionari de carrera per a poder sol·licitar la llicència per assumptes propis.

De cara a aprofundir en el criteri interpretatiu, a fi d'interpretar el precepte segons el sentit propi de les seues paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment de l'esperit i finalitat d'aquelles, diversos elements poden destacar-se del tenor literal de l'article en qüestió: “la seua duració acumulada (de la llicència per assumptes propis) no podrà en cap cas excedir de tres mesos cada dos anys”. D'aquesta frase es poden extraure les següents notes:

L'esment a la “duració acumulada” de la llicència suposa que existeix la possibilitat de sol·licitar diverses llicències en període de dos anys. El temps màxim de totes les llicències concedides en el termini de dos anys és de tres mesos. No s'especifica que existisca el requisit d'haver prestat serveis durant dos anys en l'Administració per a poder sol·licitar la llicència en qüestió.

La interpretació contrària implicaria introduir una restricció al gaudi d'un dret no previst en la llei, tenint en compte que el precepte citat sí que recull de manera expressa limitacions i condicions. Així, la concessió de la llicència per assumptes propis és potestativa, havent de valorar-se per l'òrgan competent les necessitats del servei i les altres circumstàncies concurrents en el cas concret i, en tot cas, ha de tindre's en compte que el període de gaudi d'esta llicència ni comporta dret a retribució ni computa com a serveis efectius amb caràcter general.

La llicència per assumptes propis, per tant, té un únic límit, d'un màxim de 3 mesos de gaudi en un període de dos anys, podent cada dos anys de serveis gaudir d'una llicència de fins a tres mesos, sense que d'això s'inferisca que es necessita prestar dos anys de serveis per a poder començar a gaudir d'esta llicència.

A més, la concessió de la llicència és potestativa i discrecional, havent de valorar-se per l'òrgan competent les necessitats organitzatives i del servei i les altres circumstàncies concurrents en el cas concret.

Quant a la segona qüestió formulada relativa a la duració de la llicència, cal indicar que l'esmentat article 73 fa únicament referència al fet que en el termini de dos anys la duració màxima serà de tres mesos, però guarda silenci en relació amb la duració de cadascun dels períodes.

En este sentit, la jurisprudència ha posat l'accent a evitar el possible abús que es pot produir en la utilització d'aquesta llicència, especialment quant als dies no hàbils.

Cal esmentar referent a això la Sentència de 4 d'octubre de 2002, de la Sala Contenciós Administrativa del Tribunal de Justícia de Madrid, que en el seu Fonament de Dret 2n considera correcte el criteri d'estendre els efectes de la llicència per assumptes propis des del primer dia que es deixe de treballar fins al dia que es produïsca la incorporació efectiva, en este cas incloent dissabtes i diumenges ja que la retribució i descansos dels caps de setmana s'esdevinga precisament per la prestació de serveis efectius al llarg de la setmana. El contrari, contínua la fallada, “donaria lloc a augmentar desproporcionadament el temps màxim de duració del permís de tres mesos cada dos anys que establix l'article 73”.

Esta sentència va vindre a matisar la part dispositiva continguda en la Sentència de 27 de setembre de 2001 de la mateixa Sala en la qual no s'estimava procedent l'extensió dels efectes de la llicència per assumptes propis més enllà dels dies estrictament sol·licitats en els casos en els quals la sol·licitud no es realitze sol·licitant determinats dies hàbils però excloent els dies no laborals. La sol·licitud que excloga els dies no laborals, ha de considerar-se un abús en la utilització de la llicència segons la citada Sentència.

De l'anàlisi conjunta de totes dues Sentències pot col·legir-se que la jurisprudència entén que l'element determinant a l'hora de determinar la procedència d'estendre els efectes de la llicència per assumptes propis als dies no laborables és el possible abús, que esdevindria quan la sol·licitud inclou un període de dies hàbils i exclou els dies no laborals que estarien compresos en aquest període.

En conclusió, el criteri d'este centre directiu a l'hora de concedir la llicència per assumptes propis és que els efectes d'aquesta no han de prolongar-se més enllà dels dies estrictament sol·licitats sempre que la sol·licitud no es realitze per a determinats dies hàbils, excloent els no laborals intermedis. El contrari determinaria una voluntat d'abús del dret a la llicència al mateix temps que desnaturalitzaria el que es disposa en l'article 73 de la Llei de Funcionaris Civils de l'Estat de 1964 ja que el no còmput de dissabtes i diumenges suposaria augmentar desproporcionadament el temps màxim de duració del permís.

Per tant, la llicència per assumptes propis podrà comprendre períodes inferiors a set dies sempre que la unitat de personal el considere oportú d'acord amb les necessitats del servei. La inclusió o exclusió dels dies no laborals es valorarà tenint en compte el possible abús que es produïsca en la utilització d'aquesta llicència.

Tot l'anterior s'indica sense perjudici de recordar que, d'acord amb el règim de competències d'este centre directiu, les respostes a consultes que emet esta direcció general posseïxen caràcter merament informatiu i, en conseqüència, no tenen caràcter de criteri vinculant, ni originen drets ni expectatives de dret, ni impliquen cap vinculació amb el tipus de procediments a què es referisquen. A més, en mancar de caràcter preceptiu o vinculant, els òrgans destinataris d'aquestes respostes podran, si escau, adoptar finalment una decisió que no es corresponga amb el parer contingut en aquestes.

Les respostes a consultes contingudes en este butlletí atenen de les qüestions plantejades a la llum de la normativa vigent en el moment de la seua emissió, de manera que aquestes respostes poden veure's afectades per modificacions legislatives posteriors o resolucions judicials.